ClearanceYard Sale (10)
ClearanceYard Sale (17)
ClearanceYard Sale (15)
ClearanceYard Sale (14)
Diseño sin título
Castell de l'Albagés, Cal Freixetes i l'Eslgésia Sant Joan Baptista.

HISTÒRIA

S’estima que el municipi de l’Albagés va ser habitat pels àrabs pocs anys després que el territori català fos envaït per la raça mahometana. Tanmateix, les troballes de sílex paleolític i ceràmica a la vora del riu Set, realitzades per en José Rey Briasnó i el seu fill, juntament amb les pintures rupestres de les coves del Cogul, són una clara evidència de la ja existència humana al terme durant l’edat de pedra.

Orígen del nom

L’orígen del nom Albagés és àrab, però no s’ha arribat a un conscens entre els historiadors per determinar-ne el seu significat.

Algunes teories asseguren que prové del mot Al-bagiar, plural de l’àrab Al-baga que significa “el camp”. Altres sostenen que prové de les paraules Al i Bages, que significa “l’hort”.  Seguint aquesta teoria, buscant la seva etimologia celta es van trobar amb els mots Alb o Alp, els quals contenen el significat de blanc i muntanya, respectivament. Per aquest motiu, algunes teories proposen agrupar el mot celta Alb amb el mot llatí Ager, obtenint el significat de “poble del territori de la muntanya”.
Finalment, una de les últimes teories defensa el seu orígen en la combinació dels topònims composats per un nom romà seguit de l’article Al.

EL CASTELL

El Castell de l’Albagés està declarat Be Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per decret del BOE.

Trobem el seu orígen en una antiga torre de guaita àrab “güiustán” edificada entre els segles VIII i X.  Com a conseqüència de l’invasió per part dels àrabs, es van construir torreons (castells) als punts més estratègics gairebé sempre a pocs quilòmetres d’algún riu. Per aquest motiu, el terme de l’Albagés va ser l’escollit per l’Emir de Lleida per construir-hi el castell situat al punt més elevat del municipi.

En aquell moment constava de dues torres quadrades de pedra tallada i d’un pati interior, tot envoltat d’unes muralles de pedra. La pedra utilitzada per la construcció va ser obtinguda del propi terme, així com l’aigua que va ser subministrada pel riu Set.

Es té constància que després d’un parell de segles, l’any 1116, Ramón Berenguer III va augmentar els seus dominis mitjançant la conquesta pacífica dels territoris de les Garrigues, entre els quals es trobaria l’Albagés, que en aquell moment formava part del terme de Castelldans.

L’any 1119, Ramón Berenguer III va cedir dues terceres parts del terme de Castelldans a Guillem Dalmau de Cervera, incloent l’Albagés.

Posteriorment, amb la conquesta de Lleida l’any 1149 Ramón Berenguer IV va cedir tant la torre com el propi terme de l’Albagés als Cavallers de l’Ordre del Temple, els quals van transformar el castell en una fortalesa.

Gràcies a un document de l’any 1151, tenim constància que tant el castell com el terme de l’Albagés van pasar a ser propietat de Gibert i, posteriorment del seu fill,  Gibert d’Albagés qui, l’any 1192, juntament amb Domingo de Abizanda, van atorgar una carta de població a un grup de residents del lloc de “Riusech“. Tanmateix,  al 1226 tot apunta que l’Albagés va tornar a ser propietat de Guillem Cervera, ja que se l’hi va atorgar una carta de població per als habitants del poble.

L’any 1308 el Papa Climent V va suprimir l’Ordre del Temple i va conquerir tots els seus béns, els quals van passar a ser propietat una part de la corona i l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. Fins que l’any 1315, Andreu de Timor, l’abat de Poblet, va comprar el castell i el terme de l’Albagés a Guillem de Namontaguda.

Al voltant dels segles XIV i XV es coneix que els abats de Poblet van convertir el castell en un palau que va passar a ser propietat de l’administrador del Monestir de Poblet.

Durant els anys 1643 i 1647 el terme va ser saquejat i cremat per les tropes castellanes, per aquest motiu, entre el 1688 i 1692, el castell va ser restaurat per l’abat Pere Virgili.

L’any 1835, amb l’extinció de les Ordres Conventuals i del feudalisme degut a les desamortitzacions dutes a terme a tot el país, l’Albagés es va regir pel seu propi Ajuntament Constitucional, encauant-se el Govern de la Nació del castell i del terme.

El 1842, el castell va ser venut a en Pau Figuerola, resident a Lleida, comerciant i accionista del “Canal d’Urgell”.

castell torre

Anys més tard, fou adquirit per Miquel Rey Quadrat, natural i veí de l’Albagés, qui va retirar una gran quantitat de pedres de la part superior de les dues torres per a fer-se el frontispici de la seva casa particular (coneguda com del “Checo”) al carrer de Santiago Rusiñol.

La torre Nord, va ser adquirida per Pablo Oriol veí de l’Albagés, que el 1916 la vengué a Ramón Cuadrat Seró, també veí de l’Albagés. L’any 1980 era propietat de Ramón Seró Oriol. La Sud va passar a Rosa Rey Domingo, filla de Miquel Rey Cuadrat, i casada amb José Guixà els quals la vengueren a Juan Meda Farré, qui va construir a la planta baixa un forn de pa i va arreglar la part superior per condicionar les dependències pròpies d’una casa particular. Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), varem emplaçar-se unes metralladores antiaèries.

L’any 2010 Maria Triquell i Solà, veina de l’Albagés i propietària de la torre Nord del Castell de la mateixa població, cedí gratuïtament la titularitat de la fortalesa al poble de l’Albagés, on des de llavors s’ha portat a terme l’execució de diferents fases de millora i consolidació de la torre.

Esglesia (2)
Façana de l'Església Sant Joan Baptista, situada al Carrer Major.

ESGLÉSIA SANT JOAN BAPTISTA

L’Església d’estil barroc, protegida com a bé cultural d’interès local, s’estima que fou construïda a mitjan segle XVIII, i està situada al carrer major, al centre de la població, respectant la línea del carrer.

És una construcció entre mitgeres, un dels edificis que la flanquegen és la rectoria.

Està estructurat en tres naus, la central coberta amb volta de canó amb arcs torals i llunetes amb finestres ornamentades amb motllures barroques. La part alta de la nau central està rematada per tres cornises de gruixos diferents policromades de color marró, com la resta d’elements de guix ornamentals. Les laterals estan cobertes amb volta de creueria.

Als peus de l’església trobem el cor. A la mateixa zona però a l’extrem esquerra hi ha un campanar de base quadrada amb dos cossos superiors octogonals, amb un interior molt modificat en època neoclàssica sense massa interès, que a principis de segle XX fou escapçat per un llamp.

L’absis és de planta semicircular, coberta amb volta de quart d’esfera.

A ambdós costats, a les naus laterals, hi ha dos altars amb diverses imatges religioses.

La coberta és a dues aigües de teula àrab. El parament murari és de carreus de pedra ben escairats, disposats en filades i deixats a la vista. El paviment és de mosaic.

Pel que fa la façana exterior, destaca la façana dels peus. Aquesta s’estructura en dos nivells de la mateixa alçada. La separació entre ambdós nivells es realitza amb una motllura clàssica.

El nivell inferior té com a element més destacat la portada. Es tracta d’una obertura flanquejada per falses pilastres adossades que sostenen un entaulament mixtilini que al nivell superior hi ha un nínxol amb una imatge del sant titular.

La façana acaba amb perfil sinuós, reflecteix les tres naus que hi ha a l’interior. És centrada per una magnífica portada profusament ornamentada, tan amb elements arquitectònics – pilastres i cornises- com amb elements  decoratius – vegetals i rocalla-. A l’esquerra, s’alça el campanar: sobre un cos de planta quadrada, recolzen dos cossos superposats de planta vuitavada, el superior escapçat per un llamp a inicis de segle.

HISTÒRIA:

Si ens remuntem a la construcció original, trobem molt poques referències documentals, no apareix fins a finals del segle XIII. És al 1280 quan l’esmenta el capellà de Dalfages en una dècima papal. Actualment, però, no se’n conserven vestigis de la església primitiva. L’edifici actual es va construir a mitjan segle XVIII.

L’església tenia nou magnífics altars: el major fet a principis del segle XIX és de gust neoclàssic i el seu autor és Manuel Corselles Sauri, un escultor lleidatà i, la resta, estaven dedicats al Sagrat Cor de Jesús, al Sant Crist, a Sant Sebastià, a Sant Ramon, a la Puríssima, a la Verge del Roser, a les ànimes i l’últim a Sant Antoni. Aquests foren destruïts durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939.

TRADICIONS ANTIGUES

Plantar el "Maig"

Cada mes de maig els albagesencs i albagesenques es disposaven a realitzar la tradicional plantada del “Maig”. Es tractava de la plantació d’un xop, per part del jovent, la nit del primer dissabte de maig.

La tradició consistia en dirigir-se amb un carro a buscar l’arbre  al riu Set o al barranc de la “Font”, per transportar-lo tot seguit al poble.

En un primer moment va començar a plantar-se  davant de l’eslgésia, però a mesura que van anar passant els anys es plantava a “La Placeta”, davant de Cal Tonet, on hi romania durant tot el mes.

Avui en dia,  fa més de 50 anys que ja no es practica aquesta tradició però estem segurs que es manté vivia a la memòria de la gent més gran del poble.

Dia de la Família

L’1 de gener de l’any 1971 l’Albagés va celebrar el “Dia de la Família”. Acte que va reunir les famílies i habitants del poble amb l’objectiu de festejar la seva unió.

Durant aquesta jornada van realitzar-se actes en virtut de la família, juntament amb el festival organitzat per joves que va tenir lloc al local recreatiu “Hogar del Productor”, el qual va acollir recitals de poemes dels més petits, un Escala en Hi-Fi i l’actuació d’una intèrpret d’acordió.

No es té constància de la prolongació d’aquesta festa, però si que podria assimilar-se a la tradicional “Festa de la Vellesa” que va començar realitzar-se un any després i es continua cel·lebrant a dia d’avui cada 26 de desembre.

Treure Punt

Antigament totes les persones del poble que volien coure el pa als forns de l’Ajuntament, havien de desplaçar-s’hi  abans de les 12 del migida per saber l’hora en què haurien d’amassar-lo al dia següent.

Un cop donat l’Angelus, s’establia l’ordre que haurien de seguir els interessats. El forner o fornera agafava el mateix nombre de cartes que assistens i les barrejava en la seva presènciaper oferir un sorteig just i evitar mal entesos. A continuació, oferia  una carta a cadascun d’ells que correspondria a l’ordre a seguir per amassar el pa.

El pa es coia amb la llenya que els interessats havien de portar amb anterioritat, mentre el forner cobrava la seva feina amb pa.

Contacta

Posa't en contacte amb nosaltres.

No es pot llegir? Canvieu el text. captcha txt

Comenci a escriure i premi Enter per buscar